CASTELLÓ. Hi ha edificis a les ciutats que transcendeixen el seu mer significat arquitectònic. Bé pel moment en què foren concebuts, bé per l’ús que se’n féu o per les persones que un dia els habitaren, la memòria de la urbs recorre les seues entranyes. Així, els seus fonaments esdevenen testimonis silenciosos de la vida social, les tensions polítiques, les modes o els avanços tècnics de cada època. A Castelló, un d’aquests immobles queda representat en el Garatge de l’Anglés, la història del qual obri les pàgines del passat de la localitat, concretament a mitjan segle XX. La llegenda que envolta l’aparcament - i la llar construïda damunt d’aquest - comença per la seua ubicació cèntrica, a la cantonada del carrer Lluís Vives amb Escultor Viciano, coneguda popularment com la Vieta. En aquest sentit, el recinte, part del qual hui dia està en ruïnes, ha vist volar al seu costat la recordada Panderola i contempla, actualment, el pas del Tram com a constatació de l’inevitable pas del temps i dels seus esdeveniments.

El periodista castellonenc Javier Andrés rescata ara l’essència de l’edifici en el llibre Siempre seremos ayer. Los diarios olvidados en el Garaje del Inglés. La publicació, editada per Sanguina, s’endinsa en la història de l’immoble a través dels escrits que va deixar l’últim propietari de l’habitatge, Manuel Pérez Rodríguez. En ells, el propietari de l’aparcament no sols relata part de la seua vida personal, sinó que també descriu el Castelló que habita, des dels anys quaranta fins a la seua mort, l’any 1973. Així mateix, l’obra s’atura en la trajectòria del recinte, reservat en el record de tot aquell que una volta s’hi va relacionar. "Es tracta d’un edifici singular, que crida l’atenció", destaca Andrés, que viatja fins al cor del seu simbolisme en la dècada dels anys vint. "A més dels quaderns, després de tant parlar del Garatge de l’Anglés, vaig voler contar qui era l’anglés". D’aquesta manera, el llibre culmina amb la particular biografia de Russell Ecroyd, que va comprar la construcció emblemàtica a l’escriptor Salvador Guinot per 90.000 pessetes l’any 1928.

Uns diaris guardats durant dècades

L’origen de la publicació s’encén en una cadena de casualitats que es remunten fins a l’any de la mort de Manuel Pérez. "Els escrits arribaren a les meues mans d’una manera peculiar", recorda Javier Andrés. En aquest sentit, les pertinences de l’últim propietari del Garatge de l’Anglés, no reclamades, acabaren a la delegació d’Hisenda de Castelló. Allà, una treballadora va rebre l’encàrrec de revisar la trentena d’agendes, cadascuna corresponent a un any, amb l’objectiu de determinar qui era l’hereu de la propietat de l’immoble. Una volta llegides, l’empleada no va trobar cap, "només passatges de la ciutat on ell havia viscut", i va guardar els quaderns fins que es va jubilar, dues dècades més tard. "Aleshores, ella, sabent que jo era periodista, que estava a punt de jubilar-me i que tenia temps per davant, em va preguntar si m’interessaven, i li vaig dir que sí", relata Andrés. En les seues mans, l’escriptor es va adonar que els diaris atresoraven no sols el misticisme de la casa, sinó també una finestra al passat castellonenc.

Amb aquesta premissa, el gruix de l’obra extreu l’ànima d’aquella època a través de les relacions públiques i els esdeveniments que narrava el mateix Manuel Pérez. Així, apareixen espais reconeguts de la capital de la Plana com el Real Casino Antic o el Círculo Mercantil. "A banda dels llocs, pel que fa als anys que descriuen els escrits, perdura també la manera de ser de la societat castellonenca", assegura el periodista. “Encara que la ciutat ha canviat molt, les famílies de soca que ell va conéixer són pràcticament les mateixes”. No obstant això, Pérez observà importants transformacions, especialment l’evolució del Grau, "on freqüentava la platja del Pinar entre els mesos d’abril i octubre". Així mateix, Andrés inclou dos capítols finals que es traslladen "més enllà dels diaris" i recuperen l’essència de l’època a través dels seus personatges. Un d’ells detalla la volta al món que va fer l’últim hoste de la casa l’any 1936 i s’endinsa, de fet, en la interessant figura de Russell Ecroyd, l’anglés.

De la volta al món al Desert de les Palmes

Les singulars vicissituds de Manuel Pérez Rodríguez i de Russell Ecroyd vertebren l’obra i acosten el lector a l’ambient del seu temps. El primer, "donada la seua bona posició econòmica i l’ampli coneixement de l’anglés i el francés", es va embarcar en un viatge pel món que el va portar a França, el Canadà, els Estats Units, Àsia o el Pacífic. De tornada a Castelló, comença a publicar una sèrie d’articles a El Heraldo de Castellón on comenta la seua travessia. No obstant això, "al poc de temps esclata la Guerra Civil i, durant uns dies, les seues peces conviuen amb les notícies del conflicte a les pàgines del diari". "Aquest és un dels aspectes més entretinguts del llibre, perquè realitzava unes descripcions al més pur estil de Pierre Loti o de Vicente Blasco Ibáñez", subratlla Javier Andrés. Finalment, la darrera part de la publicació es desmarca dels quaderns per a centrar-se en la vida d’Ecroyd, casat amb la germana de Pérez, Maria, i els pares del qual arribaren a Eslida a finals del segle XIX per explotar una mina de cinabri.

L’anglés provenia d’una família profundament evangèlica i es va convertir en un dels primers emprenedors importants de la província. "Va muntar des d’un negoci de venda de cistelles de fusta per a taronges fins a un altre d’importació de vernissos i pintures per a la incipient indústria taulellera, però la seua gran passió foren el ciclisme i els automòbils", exposa Andrés. A la capital, Ecroyd va fundar una companyia d’omnibús, primer petits i després de luxe, que connectaven els hotels de la ciutat amb l’estació i el balneari de Lucena. A més, entre altres gestes per a l’època, se’l recorda com el pioner que va pujar per primera vegada amb cotxe fins al Monestir del Desert de les Palmes. Des de Benicàssim, pel camí antic, va tardar unes cinc hores junt a la seua dona, el xofer, un mecànic i un fotògraf. La història narrada pel periodista connecta així la trajectòria vital de tots dos. “Quan Ecroyd mor el 1938, la seua dona s’exilia per les seues creences republicanes i el germà d’aquesta, Manuel, es queda a la Casa de l’Anglés, explota l’aparcament i els negocis del seu cunyat”. En definitiva, Javier Andrés rescata a Siempre seremos ayer l’ànima de Castelló a través dels diaris oblidats al Garatge de l’Anglés.