CASTELLÓ. La història de l’art, entre l’ampli ventall de disciplines que la conformen, reserva un lloc privilegiat per a l’escultura. L’habilitat, la pràctica de la qual es perd en els confins dels segles, es desmarca de la resta de vessants culturals no sols per recrear una realitat externa, sinó també per la seua capacitat única de modelar l’ànima i els sentiments en la pedra. Així mateix, la tècnica exigeix una connexió singular entre l’escultor i la seua obra. Aquesta apareix colp a colp, mitjançant una passió física i una entrega devocional, sovint en la quietud d’un taller, només trencada pel so del cisell. Al llarg del segle XX, l’escultura visqué un notable auge, estretament vinculat a les peces religioses i funeràries. Concretament, a Castelló van emergir figures com les de Tomás Colón o Juan Bautista Adsuara, que van crear una extensa escola de talladors. Entre ells, orgullós deixeble del segon, Eduardo Cabedo Clarós, autor del peiró de Lledó i de nombrosos panteons del cementeri de Sant Josep, que va morir dilluns passat als 91 anys.

Eduardo Cabedo va heretar, junt amb els seus tres germans - Pepito, que va morir en la joventut, Vicente i Francisco -, la tradició familiar del treball del marbre, iniciada pel seu pare, Vicente Ramón Cabedo Falomir. Cadascun va assumir un paper diferent en l’organigrama de l’empresa familiar, Mármoles Cabedo, que continua hui dia amb una tercera i una quarta generació d’artistes funeraris. D’aquesta manera, Eduardo va assumir la vessant escultòrica i començà una trajectòria de més de mig segle en què va vestir amb les seues peces fines i polides els racons de la província de Castelló. L’artesà castellonenc va esculpir treballs simbòlics com el peiró de l’ermita de Fadrell, un escut papal en pedra de Borriol situat al jardí de la Basílica de Lledó o les insígnies de la ciutat presents a la façana de l’Ajuntament. No obstant això, la major part de la seua obra respira en silenci al cementeri de la localitat, on congela amb profunda solemnitat la memòria, el dolor i la permanència en petites làpides o grans mausoleus.

Una vida dedicada a l’art

La firma d’Eduardo Cabedo s’estén particularment al voltant de la capital de la Plana i corona alguns dels seus edificis més emblemàtics. A la mateixa casa consistorial, la imatge de Sant Cristòfol s’eleva sobre la seua porta principal. Igualment, l’escultor va tallar en fusta noble una delicada Mare de Déu del Lledó que va regalar a la parròquia de San José Obrero, i va treballar la figura d’un drac que es va instal·lar en una gaiata per aleshores incipient - la del Grau l’any 1955. D’altra banda, al cementeri destaquen els àngels que guarden la façana del panteó de la família d’Amparo Sales, el Crist - esculpit en un sol bloc - que es troba a l’interior, o el sant custodi que imposa respecte sobre el panteó de la família Escuder-Conde. Tot i això, la inconfusible labor de Cabedo arriba també a altres punts de Castelló; posseeix peces a Catí, Benlloc, Llucena o l’Alcora, on destaca el bust imponent de Ximén d’Urrea. "Ell no era un marmolista, sinó un escultor; va dedicar tota la seua vida per i per a l’art", apunta Eva Cabedo, una de les filles d’Eduardo.

En aquest sentit, l’obra de l’artista castellonenc va viatjar també fora de la província; mostra d’això és un Sant Antoni Abat a Puertomingalvo. En canvi, l’essència vital del cisell de Cabedo s’aprecia majoritàriament al cementeri de Sant Josep, on seguí les petjades del seu mentor, l’escultor Adsuara. "Sentia un gran orgull de ser deixeble seu i de Colón; «a molta glòria», com deia ell", explica la seua filla, que encara conserva la invitació per carta del primer per a treballar al seu taller de Madrid. Cabedo, encarregat d’una part de la companyia familiar i a petició del seu pare, va romandre a Castelló i va començar a esculpir art funerari per al cementeri a partir de 1953. Uns anys abans, l’artesà s’havia format a la reconeguda Escola d’Arts i Oficis de la ciutat i posteriorment va continuar els seus estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València. "L’art per a ell suposava una passió i una obsessió", assenyala Eva Cabedo. "Era fidel seguidor de Miquel Àngel, de Mariano Benlliure i de l’escola valenciana com a referència".

La perfecció esculpida en el marbre

La relació entre Eduardo Cabedo i la disciplina escultòrica traspassava les parets del seu taller i impregnava la seua vida personal. "Va lluitar sempre per l’empresa familiar i per la seua vessant més artística", subratlla Eva Cabedo, que aprofundeix en el gust del seu pare pel marbre blanc de Carrara. “Va treballar amb tota mena de materials, però per a ell representava el més noble que donava la natura”. D’aquesta manera, són innombrables les peces esculpides en l’inconfusible to pàl·lid presents en làpides de la necròpolis. Des d’àngels complexos fins a emotives imatges del Davallament de Jesús; "probablement va ajudar a passar el tràngol de la mort a tantes famílies de Castelló", comenta una de les filles de l’autor. "No obstant això, si haguérem de quedar-nos amb una obra seua, seria la creu de Lledó". Fa poc més de huit anys, el benvolgut peiró va complir sis dècades i el prior de la Basílica li va retre homenatge al costat de Cabedo. "Per a ell, per a la família i per a l’empresa significa un enorme orgull".

La pèrdua d’Eduardo Cabedo - contemporani de Lluís Prades, Paco Puig o Juan García Ripollés - engloba l’ocàs paulatí d’una generació d’artistes castellonencs irrepetible. En comú, tots ells van cursar els seus estudis a l’Escola d’Arts i Oficis, fundada el 1908 pel pintor Vicente Castell i símbol d’un altre temps on les arts plàstiques gaudien d’un prestigi únic. Així, per a Cabedo, l’escultura significava no sols una forma de vida, sinó una passió sentimental que s’apoderava del llapis i el cisell per a fer aparéixer les figures en la pedra. "Tot ho feia de forma artesanal, des del bocet fins a l’esculpit; no tenia maquinària", detalla Eva Cabedo. "Ell veia el bloc i ja sabia el que hi havia dins; com deia ell mateix, havia de «llevar tot el que li sobrava»". El fervor per l’art, la perfecció esculpida en el marbre i les hores de labor al taller definixen la trajectòria d’un escultor que va cisellar amb les seues mans part de la història de Castelló. Descansa en pau, Eduardo Cabedo Clarós.