A Toton i Inés. I —per descomptat— a la Capitania Mora dels Abencerrajes d’Alcoi.

M’he estimat aquesta terra: serres, pobles, rius, barrancs. M’he estimat molt cada pedra, cada cim i cada vall; arbres, arbustos i plantes; caminals, marges, bancals... També m’he estimat la vida: família, fills, companys; amors, tendreses, afectes; besos, abraços, arraps... I m’he estimat el meu poble i la seua llibertat. M’he estimat la pau, la lluita; el crit, el plor i el cant. M’he estimat les oliveres, les vinyes, els camps de blat; els garrofers, les figueres, les carrasques, els pinars; l’olor de la camamirla, l’espígol, els fenollars; la sàlvia, la melissa, l’ordi, el rabet de gat; el timó, l’herballuïsa, la murta, el romeral...  I m’he estimat, clar, Alcoi: tot el terme, pam a pam. M’he estimat Barxell, els Pagos, Polop Alt i Polop Baix, la Canal, el Regadiu, Sant Benet, el Molinar; les Llacunes i Riquer, Mariola i el Salt; la Rambla i Cotes Altes; la Font Dolça, l’Estepar, Serelles, Benissaidó, el Baradello Gelat; el Sergent, el Preventori, el Corbó, el Cop, els Plans; l’Assegador, les Clapisses, els Ginerets, el Regall; el Fondo, el Xipreret, Vilaplana, el Mal Any; l’Horta, la penya del Frare i el barranc de Flaixà.

He tingut sort, molta sort: sort de poder estimar, sort de conéixer l’estima, sort de sentir-me estimat. Sort del regal de la vida, sort del temps usdefruitat. He omplit els ulls amb llum tèbia de dies clars. He amerat l’esperit amb tots els colors del blau: blau tendresa, blau d’enyor, blau amor, blau irisat; blau de muntanyes llunyanes, blau aquàtic, blau cobalt; blau tristesa, blau eufòria, blau fosc, blau pur, blau trencat; blau cru, blau nu, blau intens; blau d’un gest enamorat; blau de fal·leres incertes; blau de cel i blau de mar.

Ací vaig obrir els ulls i ací els vaig tancar. Vida i mort com un bell somni, un pessic d’eternitat; una il·lusió teixida amb fils sensibles, tintats d’emocions i quimeres virades de color blau. El deler de tot un poble que naix i renaix cada any, a l’abril: per primavera, que és quan jo me’n vaig anar. És cosa de meravella la gesta d’una ciutat fidel a la seua història que decideix celebrar el valor de la memòria cantant, ballant, desfilant; sentint, rient, compartint; parlant, plorant, abraçant... És, certament, un prodigi, com heu sabut recrear la meua remota guerra en el vostre esclat de mans; el fragor de la batalla en himne agermanat; la sang, la ira i la ràbia en la festa triomfal. Potser va valdre la pena lluitar per la dignitat de tota la bona gent que va haver de confrontar tensions, desavinences de moros i cristians.

Desperta ferro, Alcoi! Força! En el nom d’Al·là! O de Déu, o de sant Jordi! O del poble, tant se val! Que no importen les creences, sinó viure en llibertat. Desperta ferro, Alcoi! Declarem per fi la pau: fem de la festa més festa amb inquietuds vibrants; atrapem instants de vida, continuem somniant amb un deix de fantasia com un colom que vola alt; toquem cel a frec de glòria pel carreu Sant Nicolau. Diuen: «Ja baixen, ja baixen!» I certament baixaran —pas ferm i música intensa— alcoianes, alcoians, exhibint llur alegria carrer avall, vida avall: talment com sempre davalla de manera natural, entre les meues muntanyes, l’aigua dels rius Molinar i Barxell, per fer el Serpis i discórrer fins al mar. I tot —tot, tot, tot— per mi: pels meus afanys heretats en la idiosincràsia de la molt noble ciutat que em va donar mort i vida.

Sí. Soc Al-Azraq, el Blau. I visc dins de tots vosaltres, en la vostra identitat. De fet, sou part de la meua resilient dignitat. Soc l’esperit de la festa. Soc crit, soc joia, soc clam; soc foc, soc flama, soc rel; soc tro, soc brama, soc llamp. Soc el blau fulgent del cel d’un nou dia encetat per pasdobles de diana. Soc també el blau matinal de l’entrada cristiana; i el blau del cel granat que empara l’entrada mora, de vesprada, cap al tard. Soc el blau de la Relíquia i el blau enjogassat —Diana del Cavallet— que tot seguit dona pas al blau sentit i solemne de Processó General. També, el Dia dels Trons, soc blau de cel esguerrat, blau del retruny de la pólvora, blau de l’aire emboiregat. Soc blau del barranc del Cint, blau del cel del campanar esvelt de Santa Maria; i blau dels ulls d’un infant fascinat per l’espectacle —inefable, impactant; lluminós, captivador— dels Moros i Cristians desfilant règiament.

Sí. Soc Al-Azraq, el Blau. I visc en la vostra ànima: soc sang de la vostra sang, atzur del vostre esperit, instint commocionant dels dies i les nits màgiques del nostre Alcoi honrant la seua festa d’abril. I torne, any rere any, amb la nova primavera, viu, joiós, renovellat. Torne, sí. I torne en tu. Per tu: per fer-te vibrar la trilogia festera. Soc calfred esborronat que et farà sentir viva —o viu—; un inopinat sentiment de plenitud, d’estranya felicitat, quan en el cor de la festa pots atrapar-ne l’instant i el temps sembla aturar-se invocant infinitats.

Soc els teus ulls clars. Soc tu: soc la teua veritat. I si mires ben endins en la fonda intimitat potser comprendràs per fi que eres Abu-Abd-Al·lah Muhammad ibn Hudhayl; el gran visir Al-Azraq: hàlit sagrat de la festa, penyora de tots els blaus.